Cada any, acabem la festa del veïnatge amb un record i un crit d’esperança. Un record per a totes les dones víctimes de violència masclista. I un crit d’esperança, perquè arreu del món les dones s’alcen per la llibertat i la vida.
Hi ha qui vol ofegar el so de “Bella Ciao” en la meravellosa llengua italiana en què fou concebuda. Però la cançó reneix amb la força d’una tempesta i l’accent de les dones iranianes, dempeus contra l’obscurantisme. Als col·legis majors, on suposadament es formen les elits destinades a dirigir el nostre país, s’escolten udols de manada. Però, a Kabul, dones i nenes desafien la força armada dels talibans per accedir a les escoles.
Amèlia Valcárcel diu que l’agenda feminista és un llibre universal que les dones de cada país enceten a partir de diferents pàgines. Però totes formen part d’un mateix relat de lluita secular per la igualtat. Un esforç que es confon amb el progrés de la civilització, amenaçada per la guerra, el canvi climàtic i les injustícies socials.
Aquest vespre, mirem la pàgina d’una violència que enguany ha acabat amb la vida de més de trenta germanes, però que també s’ha estès als seus infants. Una violència que en corona moltes altres, des de la prostitució fins als ventres de lloguer, des de les discriminacions fins a la negació de la nostra realitat com a dones.
Totes aquestes violències pretenen posar-nos “al nostre lloc”. Però nosaltres ja hem triat el nostre lloc. I no és el de la submissió, sinó el de la plenitud. Ens volem lliures i ens volem vives. Ho diem amb el somriure confiat de qui sap que la seva causa vencerà i farà un món millor.
Amb permís d’Emma Goldman, “si no hi ha blues, no és la meva revolució”.
per